Vagues i més vagues

L’òptima negociació és aquella que les dues parts s’escolten, participen, interaccionen i arriben a un acord amb un resultat win-win. Es considera un bon tracte quan és fàcil donar una cosa (no suposa un gran cost) i pel qui ho rep, és molta valuosa. La disposició a negociar i l’empatia són factors que fan arribar a acords també favorables a llarg termini. Això és fàcil de veure-ho fins i tot amb els nens i les cartes de col·leccionistes de sèries de televisió: entre ells s’intercanvien aquelles cartes que tenen repetides.

Doncs aquesta història de nens sobre la lògica de la negociació no es pot aplicar, pel que s’ha vist recentment, en la realitat sociopolítica i econòmica. El dimarts passat 14 de setembre es va produir una “aturada” general convocada pel Comitè d’Empresa (representants dels treballadors) dels Ferrocarrils de la Generalitat, sense serveis mínims durant un parell de franges horàries. I pel que han anunciat, no serà la primera.

La mentalitat ofensiva dels representants dels treballadors no beneficia ni als treballadors representats ni a la viabilitat de l’empresa; i per tant, tampoc beneficia a l’economia. El primer motiu és la nul·la intenció d’arribar a un acord a través de la negociació de les dues parts, tal i com es defineix el terme negociar. És cert que no tenen el mateix poder per establir acords o clàusules i que el grup fa la força, però convocant una vaga comporta poques ganes per assentar-se a una taula i escoltar a les CCOO i UGT. També hi ha altres formes: la negociació col·lectiva sense arribar a la vaga.

En segon lloc, l’abús del recurs de les vagues provoca la incredibilitat dels contractes tancats per empreses i representants dels treballadors, sent aquests representants els que perden completament la imatge per a negociar. Tots els treballadors tenen el dret a fer vaga, entre altres drets. A més a més, hi ha molts casos justificables individualment segons cada treballador, i cada treballador li afecta de diferent manera la forma de solventar els seus interessos a través de l’afiliació als sindicats (que resolen conflictes generals). És a dir, cada treballador pot tenir raó en no estar d’acord en alguns aspectes de l’empresa, però els sindicats no poden abusar de la posició de desacord dels treballadors per convocar una vaga  i que com a molt resoldrà conflictes generals.

Demanar augments de salaris en moments de crisi econòmica és contradictori al sentit comú. Quina és l’empresa solvent d’aquest Estat disposada a posar en risc la seva viabilitat per augmentar les despeses de personal? L’altre punt a tenir en compte: una conjuntura econòmica delicada com l’actual és l’escenari clau per crear oportunitats on abans hi havia amenaces. Per què no seguir el model alemany durant una època, el de paralitzar salaris o augmentar-los molt poc perquè d’aquesta manera ser més competitius? This is Spain. Tornant al tema, de totes maneres, ara no és moment per demanar a l’empresa, sigui en grup o individualment, que augmenti els salaris; no toca.

La meva conclusió és que els sindicats han arribat a un extrem. Defensen més els seus interessos que els dels treballadors. Conseqüentment, hi ha una desvinculació entre el que volen defensar els treballadors i el que volen els sindicats. Aquí hi ha molta feina.