alberT Janer

foto de BC&JC

El regal d’aniversari per a la nostra estimada crisi

Comencen els preparatius per a la gran celebració. Ladies and gentlemen, el pròxim mes d’agost serà l’aniversari de la senyora crisi econòmica i financera. També és coneguda per altres noms… per alguns economistes, la crisi monetària; pels més progressistes, la crisi global, i pels més realistes, la crisi dels pebrots (i no és un nom literal com se li va atribuir a la crisi dels cogombres del mes passat).

En efecte, el 9 d’agost del 2007 van començar els inversors a detectar que alguna cosa no anava bé quan tres fondos de BNP Paribas no es podien valorar ni tenien liquiditat. Donava la casualitat que als EUA no es compraven pisos i els preus es veien que baixarien per la baixa demanda (normalment es classifica la crisi del 2008 amb la compra de Bear Stearns en el març o les nacionalitzacions dels “germans”  Fannie Mae & Freddie Mac en el juliol o per la popular fallida de Lehman Brothers en el setembre, però també cal recordar que Northern Rock va ser rescatat el setembre del 2007!).

Tot i així, ara no dibuixaré un esquema històric d’aquesta Gran crisi. Però sí que m’agradaria ressaltar el regal que li estem preparant. Es tracta de la situació monetària mundial que tots els països i bancs d’inversió han provocat. S’està parlant del rescat immediat d’Espanya, del desastre grec (no només pel primer rescat, sinó pel segon) i de la porcaria que hi ha dins dels balanços públics portuguesos i irlandesos.

S’ha de fer un pas endavant, per què crisi global si només estem parlant d’Estats Units i mitja Unió Europea? No falten països? Seriosament, el terme “efecte domino” es va quedar molt curt en limitar-se a l’Occident. El Banc Central Europeu fa pudor per culpa de tots els actius tòxics que ha adquirit, per tant, l’òrgan que ens feia de paraigües s’està esfumant. Per altra banda, la Reserva Federal no es troba en situació tòxica, sinó a nivells radioactius, aguantant tots els rescats que ha fet i sense seguir baixar els indicadors negatius econòmics i financers.

Perquè aquesta senyora crisi global sigui considerada com a tal, falta una altra regió: Àsia. Primer de tot, estem mirant a Xina com miràvem a les bombolles econòmiques pendents d’explotar: “està creixent el PIB en (casi) dues xifres i seguirà creixent”. Tot el que puja, baixa. Si d’alguna cosa ens ha de servir la història és per aprendre dels errors comesos. Ja veurem quan peta la bombolla xinesa, sobretot perquè és la que està finançant cada vegada més la porqueria financera americana i europea. Estaria bé també parlar de la bombolla brasilera, però ja ho destacarem amb un altre article.

Felicitats crisi, li acabem de preparar l’escenari perfecte perquè es pugui acomodar i quedar-se per molts anys més.

4 comentaris»

  Juan Vilá wrote @

I tant que he tingut en compte que és una divisa fixada artificialment. Però mentre segueixin tenint el superàvit per compte corrent tindran divises suficients com per seguir comprant l’interminable deute públic americà i mantenir car el dòlar (= mantenir barat el yuan). Conforme vagin perdent productivitat, aniran perdent superàvit i per tant capacitat per a mantenir fixa la divisa, però sembla que les exportacions no cauran en picat a curt ni EUA generarà superàvit com per reduir deute públic. Per tant, la divisa seguirà fixa mentre segueixin les exportacions (ja et pots esperar, tot i que tampoc vull jugar a l’economista vident).

  Janer wrote @

juaaaan!!!! hem dit que no jugaríem a economistes vidents!!!! jajaja mira, he vist moltes implicacions amb tot el que has comentat….hi ha premises que no hi estic d’acord. Els dos som uns cap quadrats però et dic una cosa: no és sostenible la situació que tenen. Xina s’està venent dolars als altres països perquè està diversificant el risc de tenir masses dolars…a gran quantitat. Sobre el consum que no caurà i tot això…el que em preocupa de Xina és l’intern, no l’extern. Ara espera’t als especialistes de l’intercanvi a Xina…en pensaran i tindran una visió diferent dels dos!…i molt bona! merci de nou! m’agrada el debaT!!!!!

  Juan Vilá wrote @

Tot el que puja no té perquè baixar si no puja sobre peus de fang. El que sí que pots dir és que, el que puja, no puja indefinidament, sinó que sempre s’acaba ralentitzant. La bombolla que té Xina és immobiliària, i tot i que potser a les ciutats més importants hi és present, el creixement de dues xifres del seu PIB no està basat precisament en el seu endeutament privat com ha passat a les bombolles urbanístiques espanyola i americana sinó, com saps perfectament, en el seu mega superàvit per compte corrent. Per tant, em sembla un error comparar-les.

Seguint amb el que deia abans, podrà anar-se frenant amb el temps conforme la resta d’Àsia-Pacífic vagi guanyant en competitivitat, al mateix temps que es vagi formant una classe mitjana que exigeixi uns drets a majors salaris i que el govern xinès vagi cedint a deixar apreciar de mica en mica el yuan. Per tant, Xina anirà perdent productivitat amb el temps, però el lideratge del sector industrial internacional seguirà estant claríssim per als propers 5 – 10 anys.

  Janer wrote @

Merci pel comentari Juan.
Realment, segueixo afirmant que tot té un cicle i l’expressió “tot el que puja baixa” s’ajusta prou a la idea…pensa que Xina té un problema enorme de divisia i l’està diversificant…però és més, no has tingut en compte que la seva moneda està fixada, no és lliure…cosa que no serà sostenible, com bé saps. Així que haurà de deixar fluctuar el tipus de canvi, sigui 100% o 50% lliure. I que jo sàpiga, és dels pocs països desenvolupats que té el perill més gran de crisi financera (en termes de divises) ja que té un règim fixe.
Respecte a la tipologia de bombolles…no les he comparat pas…com bé saps, no totes es basen en el sector immobiliari…fins i tot va existir de tulipans!!!! el seu creixement tant pronunciat va pensar que l’ostia pot ser bona…sobretot perquè ja està tenint problemes de tornar deute localment o pequè el sistema de seguretat social pot quebrar fàcilment…és el gran repte de la Xina i que crec que s’hauria de considerar…pensa que el consum intern no és com el que un país desenvolupat espera tenir.
Et dono la raó i molt encertat que la productivitat anirà disminuint al llarg dels anys…i fins i tot crec que no tant a llarg termini….l’efecte twitter ja ha fet tirar a terra a una dictaduda…deixa que passi una mica el temps i a veure què passa.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: